Dissertacions Filosofia 2n BAT sobre J.Locke i D. Hume.

Aquest segon trimestre, els alumnes de 2n de BAT han reflexionat sobre la possibilitat d’afirmar  o  no l’existència de Déu, a partir de les teories de dos grans filòsofs empiristes, J.Locke i D. Hume. Aquests són alguns dels millors exemples de les seves dissertacions.

L’existència de Déu és un dels temes més qüestionats al llarg de la història i molts filòsofs han dedicat una part de les seves teories a solucionar aquest assumpte. És evident que davant de la diversitat i la pluralitat d’arguments, hi ha uns més vàlids que altres i aquests són els de David Hume, que posa en dubte l’existència de Déu i fins i tot, la nega.

En primer lloc, la filosofia de Hume es basa en el principi de la còpia. Aquest consisteix en que només podem afirmar una idea si coneixem de quina impressió prové. Les impressions les percebem a través dels sentits i si no en tenim una de la qual derivar la idea de Déu, aquesta és una ficció.

En segon lloc, la nostra manera de pensar és més aviat empirista, és a dir, necessitem una demostració a partir de l’experiència per assegurar la veracitat de les coses. Pel moment, no tenim cap fet ni hem viscut cap experiència que ens demostri la seva existència.

Per concloure, a partir dels arguments anteriors de Hume, podem afirmar que creure en l’existència d’un ésser que no podem percebre a través dels sentits, experimentar ni demostrar és molt complicat. Per tant, queda demostrat que des d’un punt de vista empirista, acceptar la idea de  Déu és gairebé impossible.

Aïxa García, 2n BAT B

John Locke, pare de l’empirisme, va reconèixer que el coneixement prové de l’experiència. Anys més tard, el filòsof David Hume, gran representador de l’empirisme, es va fonamentar en una ideologia d’una forma més radical. Tot i que els dos defenen que l’ésser humà creix com a tabula rasa, és a dir, com un llibre en blanc on les experiències  l’ omplen de coneixements; s’allunyen a l’hora de teoritzar l’existència de Déu. Locke sap que allò que no existeix pot ser desconegut per nosaltres, cosa que Hume contradiu amb la seva base filosòfica quan ens fa entendre que tot allò que nosaltres no podem percebre ni sentir no pot construir coneixement vertader. Per tant, sabem que tota cosa que no pugui ser percebuda per l’esser humà, com per exemple l’existència d’una divinitat, a l’hora és inexistent.    

En primer lloc, segons Hume, l’experiència segueix un camí per arribar a ser un concepte. Nosaltres som capaços de sentir allò que experimentem la qual cosa ens proporciona unes percepcions que ens arriben com un impacte, formant una impressió que es converteix en una idea. Segons la teoria de la causalitat, l’esser construeix coneixement amb allò que arriba a ser impressió, conegut com la connexió necessària que desencadena els fets. Tot allò que no arribem a percebre és desconegut per nosaltres. Mai arribem a assolir una impressió de Déu ja que no podem percebre’l, per tant no podem demostrar la seva existència.

En segon lloc, Hume ens ensenya que tota impressió que es converteix en idea ha de passar pel procés de nominalisme. L’ésser humà ha fet aquest procés amb la idea no experimentada de Déu. L’ésser, imperfecte, limitat i amb un coneixement parcial, ha recollit totes les seves característiques per reflectir-les en una divinitat perfecta, omnipotent i amb un coneixement absolut. Aquesta idea s’ha construït a través de la imaginació de l’humà sense patir cap impressió ni experimentar-la, per tant, encara no coneixem ni percebem a la divinitat perfecte.

En poques paraules, Hume ens fa entendre que no som capaços de demostrar l’experiència d’allò que no podem arribar a cursar, allò que no ens provoca cap sensació ni ens impressiona per nosaltres és desconegut. Encara que es conegui la idea d’un Déu perfecte producte de la imaginació de l’humà, aquesta idea no pot ser verificada perquè mai pot estar experimentada. 

Naira Alemán, 2n BAT B

És evident que quan es parla de religió tothom te la seva opinió. La major discussió sempre es produeix entre els creients en algun Déu i els que no en creuen. Fins i tot, va ser un punt de conflicte entre Hume i Locke, els filòsofs empiristes més importants. Hume, no creia en cap Déu. En canvi, Locke creia en un Déu ordenador. Però qui està més encertat? Sense cap mena de dubte, Locke.

En primer lloc, Locke afirma l’existència de Déu amb un simple exemple. Nosaltres existim. D’on hem sortit els humans, si no d’un altre ésser previ? I bé, és cert que el Big Bang va originar l’univers, però com va passar aquest succés? Evidentment, va ser causat per Déu.

En segon lloc, John Locke es referma en la seva creença en Déu exposant la seva idea sobre les idees innates. Tothom te al cap la idea de la Justícia, per exemple, però qui ens la ha ficat al cap a tots? No pot ser un altre que Déu.

En conclusió, després d’escoltar tots els arguments prèviament exposats és evident que Déu existeix i Locke te raó. Degut a la existència d’un univers ordenat i les idees innates és fàcil creure en Déu.  

Pau Segura, 2n BAT B

L’existència de Déu ha generat sempre molts dubtes i un gran debat sobre la seva veritable existència. Per això, alguns filòsofs com David Hume han conclòs, seguint la seva teoria, un posicionament contrari a l’ ésser diví. 

En primer lloc, per poder demostrar a Déu, caldria alguna evidència física provinent d’una impressió, que ens permetés validar la seva existència, ja que, seguint el principi de la còpia, extret de la teoria del coneixement de D. Hume, si una idea no prové de cap experiència, no es pot demostrar empíricament. 

En segon lloc, les persones van concebre la idea d’una divinitat totalment falsable, basant-se en una idea contrària als propis éssers humans i idealitzant a un ésser perfecte. En conseqüència, seguint la teoria del nominalisme, la qual esmenta la  necessitat que tenim per posar nom a totes aquelles idees prèviament raonades, va sorgir la figura de Déu, iniciant-se així el cristianisme. 

En conclusió, si acceptem que la concepció d’aquesta figura divina ha estat exclusivament producte de la nostra ment i que es tracta d’una idea altament qüestionable, al no existir cap prova que la verifiqui, estem ratificant categòricament la seva inexistència.

Claudia Muñoz, 2n BAT A

Un dels temes més polèmics i debatuts per molts filòsofs ha sigut l’existència de Déu. La diversitat d’opinions davant aquest tema ha fet que molts autors originessin una teoria per afirmar o desmentir la figura d’aquest, com ara Hume, pare de l’empirisme, qui dona els suficients arguments per afirmar la inexistència d’una divinitat.

En primer lloc, Hume parla del principi de la còpia dient que perquè alguna cosa existeixi, s’ha de poder tindre una impressió d’aquesta podent-la així demostrar. No és res nou que mai ningú ha tingut una impressió de la figura de Déu i per tant, si no hi ha cap prova empírica ni cap impressió amb la qual puguem demostrar i així afirmar la seva existència, és lògic negar-la

En segon lloc, Hume fa referència al nominalisme, on els humans tenim la capacitat de trobar l’oposat d’un ésser i donar-li un nom si en coneixem totes les característiques d’aquest. Hume diu que aquesta idea d’una divinitat és totalment falsable ja que simplement prové de la nostra imaginació, és bàsicament una ficció creada per la nostra ment.

En conclusió, l’existència de Déu no pot ser verificada ja que ningú mai ha tingut cap impressió d’aquest i per tant, és indemostrable i a més, com diria Hume, aquesta idea tan sols ha sorgit d’una de les principals característiques de la ment de l’ésser humà; la imaginació.

Ana Pastor, 2n BAT A

És inqüestionable que un dels principals temes ambigus és l’existència d’una divinitat totpoderosa com a creadora i destructora de les nostres vides. Durant segles la presència d’aquesta ens ha condicionat, fet que ha fet a tantes ments pensants dubtar de la realitat.

En primer lloc,  la por i el penediment arrelat als nostres cossos per l’Església, una institució corrompuda pel poder, ha incitat a calar foc sobre la concepció de Déu. Plantejar-se aquesta idea com a una eina d’adoctrinament cap els ignorants, en comptes de com una escapatòria del mal ( aquella idealitzada “salvació”),  ha estat inevitable. 

En segon lloc, la manca d’evidències físiques o empíriques ha comportat la falsabilitat d’una figura perfecte, tot seguint l’empirisme radical de Hume. A més a més, la relativitat d’aquesta escenificació divina  ens fa pensar que no pertany a una veritat absoluta, sinó que només ha estat fruit d’una associació d’idees complementàries a la nostra ment. 

En conclusió, la necessitat de demostrar dubtoses realitat ha permès guanyar terreny a la ciència i deixar de banda la fe, tot a causa de l’exaltada rivalitat entre cristianisme i erudició al llarg dels anys.  Per tant, podem afirmar que l’existència de Déu no està demostrada i, per consegüent, a ulls empiristes, aquest ésser no existeix. 

Alba Polo, 2n BAT B

El gran debat entre Locke i Hume, encara es present en l’actualitat. Sempre han existit diferents punts de vista respecte a l’existència d’un ésser superior a tots nosaltres i aquests dos filòsofs són un clar exemple de dos opinions totalment contràries. Però, davant d’això, jo plantejo la següent qüestió, apropant-me a la visió de Locke: Cal veure o percebre una cosa per garantir la seva existència?

En primer lloc, basant-nos en el text, Locke utilitza una variant del argument cosmològic tradicional, pensant que només una cosa existent es capaç de crear una altra i per tant fer-la existir. Tenint en compte que el poder del creador ha de ser proporcional a la creació, arriba a la conclusió de que el món existeix tal i com el coneixem perquè un ésser superior l’ha creat, per tant, segons aquest raonament Déu ha d’existir.

En segon lloc, Locke explica que els éssers humans no som eterns, som finits. Per altra banda, Déu si seria una substancia eterna, infinita i si recuperem la filosofia de Descartes amb el seu argument causal aplicat al jo: “Jo no m’he pogut crear a mi mateix perquè sóc imperfecte, si m’hagués creat Jo, seria perfecte. Per tant, m’ha creat Déu”. Podem observar que defineix a Déu, com una substància perfecta. En resum, el “creador” és etern, infinit i perfecte.

Per concloure, queda clar que no tenir una clara percepció d’una idea, no ens permet negar-la. Newton va demostrar la teoria de la gravetat encara que no pogués percebre-la per els sentits, desmuntant gran part de la Filosofia de Hume. En resum, comparteixo el punt de vista de Locke i no nego la existència d’un ésser superior que ha creat el món en el que vivim, aquesta substancia la definirem com Eterna, Infinita i perfecta, anomenant-la Déu.

Nil Torrelles, 2n BAT B

John Locke, va deixar enrere el racionalisme per iniciar les primeres tendències empiristes, les quals van ser aplicades en les teories de David Hume. Per molt que ambdós defensessin que al naixement som una tabula rasa, i que els coneixements s’adquireixen proporcionalment amb les experiències, aquests dos intel·lectuals del segle XVII tenen algunes discrepàncies. El primer defensava que allò que desconec, no implica la seva inexistència, per tant, Déu existeix però és desconegut. En canvi, Hume defensava que aquest no existeix per a hom, és a dir, el desconeixement implica la inexistència; cosa que sembla més convincent.

Per començar, com bé explicava Hume, l’adquisició de coneixements segueix un procés de percepció, el qual esdevé en una impressió a partir de la qual podem formar una idea i seguidament crear un coneixement. Com a conseqüència, per poder conèixer allò que estem percebent, hem de conèixer quina és la impressió de la qual prové. Tanmateix, segons la teoria de la causalitat, només som capaços de percebre la connexió necessària dels fets que ens envolten, dit d’una altra manera, no podem veure la causa dels actes, el que vol dir que no l’hem percebut i no hem tingut cap tipus d’impressió d’aquesta, per tant no la coneixem. En aquest cas no existeix per a hom. En relació a Déu, si no tinc cap tipus d’impressió d’ell, ja que mai l’he pogut percebre, no existeix per a mi, encara que no pugui demostrar la seva inexistència, tampoc puc demostrar la seva existència. 

Per consegüent, ens podem preguntar com és que tenim la idea d’ell. Si som capaços de tenir una idea, es possible imaginar-se l’oposada. En el cas de l’ésser humà, el qual és imperfecte i té un coneixement parcial, com bé defensava Hume l’escepticisme; aquest mateix ésser és capaç de crear un altre perfecte amb un coneixement absolut. Encara així, cal destacar que és una ficció, degut que es troba en la imaginació i no en la memòria. A més, no sabem si podem arribar a tenir una impressió d’ell, atès que al no tenir-ne cap, no se sap quina és la seva aparença perceptible. Només es defensa l’existència d’un ésser imaginari al qual se li ha adoptat un nom. Però seguim sense tenir una idea certa d’ell.

Per concloure, no es pot confirmar l’existència de Déu si no es no és possible demostrar la seva existència, el que vol dir que si no el percebem ni tenim una impressió d’ell per poder formar una idea, no el coneixem i no existeix. Però la seva idea si que és present, malauradament és imaginària i no es pot fonamentar com a existent aquest ésser.

Irene Córcoles, 2n BAT B

La teoria de l’existència de Déu és un tema que ha generat discussions entre filòsofs com John Locke i David Hume. El primer d’aquests ens diu que no coneixem a Déu, però que existeix. David Hume, en canvi, creu que aquesta divinitat no és perceptible i, que, per tant, no pot existir. És evident que aquesta és una qüestió de debat, però jo em decanto a favor de Hume.

En primer lloc, Hume diu que una idea és sempre veritable si sabem de quina impressió prové, però com no tenim cap impressió de Déu, aquest no és perceptible i, per tant, no pot existir una cosa que nosaltres no podem concebre i tampoc podem generar un coneixement sobre aquesta.

En segon lloc, Hume enfonsa la teoría de la causalitat de Locke dient que no es pot saber que hi ha un Déu si no tenim cap experiència d’aquest ésser immaterial i etern. La seva creença hauria de seguir la causa del pensament veritable, però com no hi ha cap veritat que pugui demostrar-ho no podem dir que aquest existeix. Si es vol revalidar l’existència de Déu, s’han de trobar proves empíriques que la demostrin.

En tercer lloc, seguint la teoria de la causalitat de Hume, sabem que una causa pot ser ontològica i alhora gnoseològica, però com nosaltres no podem explicar la causa de Déu, aquesta no té un valor gnoseològic i, per tant, aquest ésser etern no existeix. D’aquesta manera Hume també arriba a la conclusió de que teologia no és una ciència veritable perquè s’estudia un déu del qual no sabem les seves causes.

A tall de conclusió, és impossible que Déu existeixi perquè no tenim cap impressió ni cap experiència d’aquest ésser i no té un valor gnoseològic, a més, no hi ha cap prova empírica que demostri el contrari.

Ruth De Antonio, 2n BAT A